Cassis
Calanques
Marsella
Les Beauxdijous, 1 de juliol del 2010
Els colors de la Provença i la Costa Blava (II)
Fa dos dies que ja no plou i la calor és insuportable. Mentrestant en Mer no para de moure's i donar guerra i com que no podrem fer vacances continuem recordant els dies que vam visitar la Provença i la Costa Blava.
Cassis
Calanques
Marsella
Les Beaux
CassisCalanquesMarsellaLes Beaux
dimarts, 29 de juny del 2010
Els colors de la Provença i la Costa Blava (I)
Sembla que al Pla de l'Estany la pluja no ens vol deixar. On són aquells dies de juny càlids que podies feinejar a l'hort ben entrada la tarda? Enlloc! L'hort és un sidral de males herbes i sembla que el que tindrem més a prop de disfrutar un bon estiu són els dies que vam passar a la Provença i a la Costa Blava.
Qui tingui interés a veure com són els seus paisatges que doni una volta per aquest bloc.
Salut i bon istiu!
Roussillon
Qui tingui interés a veure com són els seus paisatges que doni una volta per aquest bloc.
Salut i bon istiu!
Roussillon
Abadia de Senanque
Village de Gordes
Vaucluse
L'Ille Sur le Sorgue
Palau dels Papes a Avinyódiumenge, 11 d’abril del 2010
Una escapada al país dels càtars (IV)
Últim dia de ruta on visitem Carcassona i Las Tors.Carcassona és una ciutat ja molt coneguda i impressionant, val la pena visitar aprofitant que es troba a tan sols dues hores en cotxe de Girona. La ciutadella, restaurada entre 1853 i 1910, forma part del Patrimoni Mundial establert per la Unesco des de 1997 i constitueix un dels millors exemples existents de ciutat medieval fortificada , tota envoltada d'una doble muralla de tres quilòmetres i un total de 52 torres de guaita.
Carcassona, tal i com ens explica Antoni Dalmau, va ser seu episcopal de catòlics i de càtars, així com el feu principal de la família dels Trencavell, vescomtes d'Albi, Besièrs i Carcassona. El 1209 va ser conquerida per Simó de Montfort i el 1266 pel rei de frança, Lluís VIII.
A continuació ens dirigim a Las Tors un lloc singular i força solitari, de formidable bellesa tal i com el descriu A. Dalmau. Des del mirador vam poder gaudir d'un doble Arc de Sant Martí. Formidable!
Finalment, i abans de marxar definitivament cap a Banyoles, tornem a Carcassona i fem una passejada pel Canal du Midi i la resclosa. Una escapa inolvidable!
dimecres, 7 d’abril del 2010
Una escapada al país dels càtars (III)
Tercer dia de ruta i visitem Puivert, Montsegur i Foix. Ens aixequem aviat, esmorzem a gust i en quantitat ja que tenim davant un gran dia on veurem el mític castell de Montsegur, plagat de llegendes i d'històries.Primer de tot visitem el castell de Puivert, un castell privat, en el qual s'ha de pagar entrada, com a la resta. El castell va rendir-se el 1211 a Simó de Montfort. Actualment el castell pertany a un notari de París retirat. És rellevant la sala dels músics on s'hi distingeixen, a les mènsules de les arcades, vuit figures de músics que toquen instruments de l'època.
A continuació ens dirigim a Montsegur. En paraules d'Antoni Dalmau; "Montsegur és sens dubte el lloc més emblemàtic del catarisme, l'autèntic símbol de resistència dels bons homes enfront del papa i de la corona francesa. Lloc de pas estratègic i prou lluny de tot arreu, la jerarquia càtara en va fer a partir de 1232 la seu de l'Església clandestina i el refugi de molts cavallers faidits, en un indret relativament reduït on hi van arribar a encabir-se 400 o 500 persones. Montsegur va capitular l'alba del dia 16 de març de 1244, uns 225 bons cristians hi van ser cremats vius en una immensa foguera." Realment espectacular l'ascensió i les vistes. A partir d'aquí hi ha molta llegenda o veritat sobre el castell que podeu consultar aquí.
Després de visitar el castell ens dirigim a Foix a visitar el castell que conserva dues torres quadrangulars del s. XIII i una de rodona del s. XV. Està molt ben restaurat i té un museu de l'Arieja, però tal i com destaca Antoni Dalmau, la visita no hi és imprescindible, val més fer un tomb per la part vella de la vila i pels agradables voltants de l'església abacial de Sant Volusià (gòtica, del s. XIV).
diumenge, 4 d’abril del 2010
Una escapada al país dels càtars (II)
El segon dia de ruta ens toca visitar els castells de Puillorenç, Perapertusa i Queribús passant per les Gorges de Galamús.El primer castell que visitem, el de Puillorenç, a dalt a la imatge, es troba dalt d'una muntanya prop del municipi de la Pradèla. Per pujar-hi es triga un quart d'hora a peu. La part més antiga del castell és del segle X. Segons Antoni Dalmau aquest castell no va tenir cap paper especial en la croada contra els albigesos, però va ser refugi de faidits - sebyors desposseïts de les seves terres- i un dels darrers en capitular, el 1256. La seva importància també rau en què fou un dels "cinc fills de Carcassona", és a dir, una de les fortaleses reials que protegien la frontera que separava el regne de França del regne de Catalunya i Aragó.
El segon castell del dia que visitem és el de Perapertusa però abans d'arribar-hi ens aturarem a admirar les Gorges de Galamús.
El castell de Perapertusa es troba dins el terme de Sant Pau de Fenollet. Aquest és un dels grans que visitem ja que té una extensió aproximada de 9.000 m2 i es troba situat a 796 m. Aquest castell també forma part dels "cinc fills de Carcassona".
Finalment visitem un altre castell que forma part dels "cinc fills de carcassona", el de Querbús, situat a 728 m. d'alçada. El castell data dels segles XIII - XIV. Se'n destaca l'anomenada capella de Sant Lluísa la tercera planta de la torre, una sala d'un gòtic promitiu que té un curiós pilar en forma de palmera .
divendres, 2 d’abril del 2010
Una escapada al país dels càtars (I)
Aquests dies de setmana santa, que ens hem agafat de festa, hem decidit pujar a visitar el país dels càtars. El nostre objectiu ha estat visitar gran part dels castells càtars que es troben al nord dels Pirineus i fer una petita aproximació als fets històrics que van determinar el naixement, l'evolució i la fi del catarisme a occitània. Com que els nostres coneixements sobre el catarisme són molt poc exhaustius ens hem deixat aconsellar pel nostre amic Esteve, un veritable expert en la matèria, que amb les seves explicacions ens va fer agafar encara més ganes de visitar una gran quantitat d'indrets interessantíssims per entendre el catarisme. El primer que ens va recomanar és fer-nos amb una bona guia, Una escapada al país dels càtars (Columna de viatge, 2002) d'Antoni Dalmau, un erudit en el tema, després ens va intriduir en la història del catarisme i finalment ens va assenyalar multitud de locs interessants per visitar.
Un cop amb la guia a les mans agafem el cotxe el divendres a la tarda i cap a Occitània. El nostre punt base per aquesta escapada de quatre dies és Quilhan i el nostre allotjament és la residència de vacances l'Espinet. Un cop arribats a Quilhan, la nostra base, després de dues hores i mitja de cotxe, ens instal·lem en una estudi la mar de bufó on podrem cuinar per emportar-nos el menjar preparat.
L'endemà, ben descansats, el primer que fem és visitar Quilhan i el seu mercat, genial! Els mercats a aquesta banda dels pirineus són fantàstics, a part de trobar molts productes artesanals i ecològics la gent també hi ven coses que no necessita i en part ens desfassem comprant molta cosa tant de menjar, com pans de pagès, cervesa artesana, formatge artesà, fruites i verdures i també roba de 2a mà i fins i tots uns cavallets d'escritori. Estàvem flipant!!
Tornem a l'estudi i ens fem el dinar que a la tarda toca començar la ruta. Tal i com diu el llibre el primer dia visitarem Vilaroja de Termenès i Arques. Ens dirigim a Vilaroja passant per Coizan, ....la gendarmerie, coi què passa?! ara ens paren si no hem fet res...total trec el meu mega mapa per explicar-los que som simples turistes i no tenim cap vinculació amb els bombers de la Generalitat. Total que estan fent una festa a Coizan i que han tallat la carretera i que no es pot passar, que tornem enrera. I com coi hem d'anar a visitar els castells? ... al final després de fer cara de pena i de turista frustrat ens indiquen un camí de muntanya que surt d'allà i que va a Rennes le Chateu... així doncs li fem cas i pugem a veure primer aquest poblet encantador abans de dirigir-nos al castell d'Arques.
El poble de Rennes le Chateau està dalt d'un turó amb molt bona vista. Hi fem una passejada i de seguida baixem a Arques. cal tenir en compte que la majoria de castells durant el mes de març tanquen a les 17h.
Bé el primer castell doncs que veiem és el d'Arques. Segons Antoni dalmau "es tracta d'una fortificació molt ben conservada que sembla cridada a actuar més aviat com a residència aristocràtica que no pas com a plaça militar. Construïda entre 1280 i 1310, no va tenir cap relació ni amb els càtars, ni amb la croada albigesa, però mereix la visita".
A continuació ens dirigim a Termas a veure el castell que es troba en ruïnes per a continuació anar a visitar el castell de Vilarroja de Termenès on va ser cremat, per ordre de l'arqubisbe Bernat de Fargas, el darrer perfecte càtar conegut, Guilhem Belibasta, l'any 1321. Malauradament a l'hora que vam arribar el castell ja estava tancat i ens vam haver de contentar en visitar el burg i l'exterior del castell.
Un cop amb la guia a les mans agafem el cotxe el divendres a la tarda i cap a Occitània. El nostre punt base per aquesta escapada de quatre dies és Quilhan i el nostre allotjament és la residència de vacances l'Espinet. Un cop arribats a Quilhan, la nostra base, després de dues hores i mitja de cotxe, ens instal·lem en una estudi la mar de bufó on podrem cuinar per emportar-nos el menjar preparat.
L'endemà, ben descansats, el primer que fem és visitar Quilhan i el seu mercat, genial! Els mercats a aquesta banda dels pirineus són fantàstics, a part de trobar molts productes artesanals i ecològics la gent també hi ven coses que no necessita i en part ens desfassem comprant molta cosa tant de menjar, com pans de pagès, cervesa artesana, formatge artesà, fruites i verdures i també roba de 2a mà i fins i tots uns cavallets d'escritori. Estàvem flipant!!
Tornem a l'estudi i ens fem el dinar que a la tarda toca començar la ruta. Tal i com diu el llibre el primer dia visitarem Vilaroja de Termenès i Arques. Ens dirigim a Vilaroja passant per Coizan, ....la gendarmerie, coi què passa?! ara ens paren si no hem fet res...total trec el meu mega mapa per explicar-los que som simples turistes i no tenim cap vinculació amb els bombers de la Generalitat. Total que estan fent una festa a Coizan i que han tallat la carretera i que no es pot passar, que tornem enrera. I com coi hem d'anar a visitar els castells? ... al final després de fer cara de pena i de turista frustrat ens indiquen un camí de muntanya que surt d'allà i que va a Rennes le Chateu... així doncs li fem cas i pugem a veure primer aquest poblet encantador abans de dirigir-nos al castell d'Arques.
El poble de Rennes le Chateau està dalt d'un turó amb molt bona vista. Hi fem una passejada i de seguida baixem a Arques. cal tenir en compte que la majoria de castells durant el mes de març tanquen a les 17h.
Bé el primer castell doncs que veiem és el d'Arques. Segons Antoni dalmau "es tracta d'una fortificació molt ben conservada que sembla cridada a actuar més aviat com a residència aristocràtica que no pas com a plaça militar. Construïda entre 1280 i 1310, no va tenir cap relació ni amb els càtars, ni amb la croada albigesa, però mereix la visita".
A continuació ens dirigim a Termas a veure el castell que es troba en ruïnes per a continuació anar a visitar el castell de Vilarroja de Termenès on va ser cremat, per ordre de l'arqubisbe Bernat de Fargas, el darrer perfecte càtar conegut, Guilhem Belibasta, l'any 1321. Malauradament a l'hora que vam arribar el castell ja estava tancat i ens vam haver de contentar en visitar el burg i l'exterior del castell.
dimecres, 24 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
dimecres, 10 de març del 2010
divendres, 26 de febrer del 2010
Mer i el Monstre de Banyoles
Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.
I pels qui no el coneixíeu, el monstre de Banyoles té una cançó ben especial:
1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.
2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.
3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.
2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.
3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
Text extret de www.totcontes.com
dijous, 21 de gener del 2010
Serem pares!!
Fa tres mesos aproximadament estàvem fent cerveses a les Barraques de Banyoles mentre escoltàvem els Berri Txarrak. Així devia començar tot plegat i avui ja podem dir que d'aquelles barraques en veurem el seu fruit. És a dir, la Sílvia i jo serem pares! Sí, ho heu sentit bé, no us heu equivocat de bloc. Avui hem anat a fer la primera ecografia. Ara és molt petit, tot just fa uns pocs centímetres però ja ho té tot i ben posat i com que si li ha vist la titola podem anunciar que serà un nen.No ens volem fer pesats perquè tot el que s'ha de dir ja ho hem dit, tothom n'està assabentat i ara ens queden sis mesos fins a finals del juliol perquè li puguem veure la cara. Esperem que tot vagi bé i no hi hagi cap contratemps.
Per ara la mare es troba bé i el pare també ;-).
Fins la victòria sempre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)